Posiblement aquest segon capitol fos el darrer que vaig escriure, almanco és el darrer que jo som trobat entre els meus papers.
jo som fill d'emigrants .Aquesta
marca la conservaré tota la vida per mollt que m'esforci esborrar-la.
En efecte els meus pares, Joan i Rosa de vell llenayam mallorqui -
havien emigrat a la " Grande France" on emprenguéren una tasca, no
sempre facil, de petits comerciants en
"fruits et primeurs" al gerar o regentar un modest magatzem a una
ciutat de provincies.
Vaig neixer doncs -d'això ja fa molts anys. més de setanta - a una
població del país de Molière, poc després de que s'hagués declarada l'anomenada
segona guerra mondial, qui de fet començaria vuit mesos després d'haver-se
oficialment declarada.
Les primeres imatges de la meva infantesa són estampes bèl.liques però
de carn i ós. Soldats defilant pels carrers - davant el magatzem de mon pare i
ma mare - amb la matrelleta a mà o penjant . Les bombetes de l'alumbrat públic pintades
de blau per tal de no atreure els avions contraris als qui ocupaven el païs des
del 10 de maig de 1940. Gent, principalment dones. fent cua durant hores
senceres per comprar un troç de pa quasi sempre dur com una pedra el qual no
era de farina de blat sino de maïs o sagò. O una sirena, des de la façana d'un
gran magatzem xiulos de bèstia ferida que avisaven que calia aixoplugar-nos a cualque
refugi mentre pel firmament els avions es passatjaven.
Encara jo conserv un record molt confús d'aquests anys d'angoixa i de
nyirvis enmaltits. Aquests foren els quatre primers de vida meva. Era una
infantesa aliena o sigui estranya al
drama que hi havia a l'entorn meu. I és
que un petxeco de tres anys i busques - ben atés i ben nodrit dintre el
possible de sos pares - no es podia ni es pot donar mai compta de la tragèdia
que suposa el tornar a casa i poder-se trobar amb el fogar en runes i els teus
familiars sepultats davall un munt d'escombraries. Gràcies a Déu i a la Mare de
Déu de Lluc i de Lourdes,a noltros per sort poguérem estalviar-nos aquesta mena
de desgracies:però hi hagué gent que sí les pati.
Per lógica natural havia d'ésser indiferent a qualsevol atropell comés
contra el dret de viure i que el fet mateix d'una guerra oberta i declarada
implicava. Més grandet, la simple lectura, de qualsevol de les injusticies
i barbaritats que aleshores es cometien,
me posava la carn de gal.lina. Ara a la tercera i potser darrera edat estic
aprenent i donant-me compte que seguim a
les mateixes . Els canvis són
aperents i no reals.
La " belle France" era, aleshores entre els anys de 1940 i 1944,
un país ocupat militar i policialment per un exèrcit estranger amb mentalitat
de conqueridors imperials autoconvinçuds de llur superioritat tant cultural com
racial. L'exercit alemany del Tercer Reich hitlerià i la policia del seu partit
politic el totalitarisme nazi.
Les autoritats franceses, que l'ocupant teutó tolerava, tenien per
missió el col.laborar amb les forces
d'ocupació i fer el que aquestes manaven.
Fer complir i complir les lleis del servilisme més descarrat.
No mancava dia en que la gestapo alemana o els seus criats del règim
titella de Vichy empresonaven i fins i tot enviaven a camps de deportació homes, dones, joves culpables del delicte de
creure que el seu país es podia
estalviar molt bé aquella presència teutònica i que les ideologies feixistes no eren les més encertades per la
manera de pensar del poble francès.
De dia en dia augmentava el
nombre d'aquells que fent el sord a la
propaganda capciosa i mentidera del govern titella, es negaven a anar a
fer feina obligada a Alemania i prenien el cami espinós de la Resistència armada del Maquis.
Al principi d'aquells anys d'ocupació, els oficials alemanys de la Wermacht es mostraven, més o menys, correctes
amb la població civil;però a mesura que la guerra avençava i que el seu domini
anava baixant, es tornaven cruels. Era
la seva una crueltat patològica. Un no fiar-se de la propia ombra i un cercar
ossos al lleu.
La meva propia mare - que dit en pla mai ha fet politica ni ha sigut un
agent de Moscou - estigué a temps de poder ensumar les intencions de sadisme
més o menys declarat dels qui llavors ocupaven la França.
Seria pocs dies abans que ela aliats alliberassen la ciutat; els meus
pares tenien aleshores un gran magatzem, situat a un carrer
centric, prop de l’edifici de la Cambra de Comerç que els alemanys
havien convertit en seu de l’ Estat Major de la Lutwaff. Uns soldats de la Wermacht
entraren al nostre magatzem per comprar una ampolla de xampany de bona marca.
Per dir ver ni mon pare ni ma mare es negaven a vendre’ls la mercaderia que
sol.licutaven, sempre i quan ells complissen el que estava estikpulat per la
llei. Una disposició de l’Administració Pública exigia a qualsevol venedor al
per menor que per una ampolla plena de xampany, el comprador havia de procurar-ne quatre de buides.
Però els soldats aquells es consideraven
exempts del compliment de semblant disposició. Mu mare que sabia molt bé que el
grossista o majorista, ell mos reclamaria
l’envoltori de les botelles buides o del contrari els hi faria pagar
car. Eren de temps de guerra! Totd’una intentà, aixi com pogué, convencer a
aquells soldats que no podia la botella plena sino en procuraven quatre de
buides. Un doi i una injusticia certment però en teniem cap culpa. Les lleis no
les feiem nosaltres. Les feia un govern francès qui per cert estava a les ordres
dels ocupants alemenys. L’intent era
per demés. Caparruts i obstinats com muls els soldats aquells exigien
fort i no’t moguis se’ls lliurés l’ampolla de xampany plena. La volien
aixi com aixi de bona marca i res més.
El seu argument tenia certa lògica . Ells es trobaven a un establiment
públic i allà, allà al mostrador, hi havia, a la vista de qualsevol persona,un
produicte determinat que ells volien comprar. Per tant aquell que era l’amo de
l’establiment comercial tenia obligació de facilitar’ls la mercaderia que
desijaven adquirir, Però els meus pares no negaven a azquells soldats alemanys
el dret de comprar aquella botella o ampolla de vi espumós que tenien en vernda. Com tal que pagassen el
preu masrcat els donava exactament igual qui fos el comprador,
alemany,francès o de qualsevol altra
banda.Tan sols volien que el comprador o compradora aportàs els envoltoris
necessaris per aquella compra. Cap culpa tenien que un govern francès,
“·protegit” pel seu govern a ells implantàs normes tan absurdes com aquesta de quatre ampolles buides per una
de plena. Abans ja vos he dit que eren
temps de guerra.
Mentre venedora i comprador discutien, cadascu pel seu costat, els seus
punts de vista sense que cap del dos vulgués afluixar la corda ; passaren
per davant el nostre magatzem uns homes
vestits de paisà. Un dels soldats, al veure’ls, els feu senya d’entrar, Eren alemanys també i és més
que probable que els soldats els explicassen el que estava passant. Resultaren
ésser de la Policia alemana. La tristament coneguda Gestapo.
Casualment, també, es trobava dintre el magatzem, una clienta , veïnada
nostra, que sabia alemany i havia pogut sentir la conversació entre soldats i
policies. Avisà als meus pares del que es proposaven fer si ens negavem a
lliura’ls la botella de xampanya. “ Esteu alerta! Parla d’endur-vos a la
Gestapo” digué aquella bona senyora a la meva mare. Aixi que no anaven de
bromes. A lloc tan sinistre gràcies a Déu no arribaren a anar-hi. Jugaren la
comèdia que mu mare era simplement una empleada i que mon pare era realment el
qui comandava o sigui que ell era l’amo de l’establiment comercial.
El meu pare no posà emperons, deixà que s’emportassen l’ampolla de
xampany i s’afluixà de les ampolles buides.
Ara com dic més enrera, impossible era que als quatre anys pogués tenir
consciència que aleshores es vivia, Record les desfilades triomfals dels
soldats alemanys per davant el nostre magatzem. Desfilades per cert amb molta
ordre de l’Exèrcit del Tercer Reich dintre aquella França ocupada i humiliada;
on jo havia nascut i on els meus progenitors es guanyaven el pa de cada dia. No
era tampoc conscient de les cargues fiscals d’una burocracia francesa lluny d’ésser
ella modèlica com la deixa suposar , Henri Moulin de Laberthe un agent del
Govern dit de Vichy en els seus llibres. A hores d’ara tot això són per a meu
temes d’història passada com la mort de l’emperador Carles Quint d’Alemanya i
Primer d’Espanya al Monesteri de Yuste; la de les armades franco espanyoles a
Trafalgar o la resistència valenta dels pobles d’Espanya a la megalomania de
Napoleó Bonapart a qui semblaria que pel segle XV tenia avantpassats
mallorquins. El més que poden sognificar és la revivpència d’imatges obscures
arraconades al fons del subconscient i que la proliferació de pel.licules
basades amb guions amb més o menys objectivitat , el que fou Europa de l’any
1939 a l’any 1945; han mantengut en el més endins de la memòria.
Ara bé hi ha dues anecdotes viscudes pels meus pares durant aquells anys
df’infern i dels quals tenc un viva recordança i sense, que per això tengui cap
necessitat d’anar a veure “El Dia más largo” a una sala de cinema.
Una d’elles és quan un vespre vengué un oficial, a ca nostra, un oficial
de la Wermacht per queixar-se de la lampareta que haviem deixat encesa a dintre
el magatzem, Qual claretat ,segons el nostre visitant, podia atirar l’atenció
dels avions anglesos o americans que per casualitat sobrevolassin per la ciutat
on residiem. Recordo veure’l amb el seu
uniforme verdòs i les seves ulleres quadrades tocant a la porta de la despensa
que teniem darrera el magatzem i que ens
servia de menjador.
Precisament era l’hora del sopar i tots tres estavem asseguts a taula.
Fou mon pare qui li obri. Mai oblidaré aquell “ Terrorist” que ens adressà quan
el meu pare li digué que no era francès sino espanyol. Talvolta aquell home
prengués, als meus progenitors per uns espanyols que havien fugit de ca seva
quan els republicans perdéren la guerra civil i Franco, a qui l’Alemanya
d’aleshores havia ajudat, la guanyà. La
cosa no anà més enfora d’una multa sobre incompliment de les normes que hi
havia sobre l’ús de l’alumbrat inetern, Multa que l’endemà mateix mu mare anà a
pagar a la Komandatur que estava situada
al requisat “Hotel du Lyon d’Or “ i que li suposà el desembossament d’uns cent
francs d’aquell temps.
L’altra és aquella desfilada dantesca d’homes, animals i materoal
que féren els alemanys per l’agost de
1944 quan reculaven davant les tropes
aliades anglo americanes, Foren unes hores barrejades de por i
esperança. Por, perquè els alemanys marxaven contrariats en el seu orgull de “
Fuhrungsvolch” ( Poble dirigent) i aqueesta contrarietat els feia doblar
instincts de fèra selvatge i ferida. Esperança, perquè la població civil
francesa - amb la qual noltros abans tot conviviem – sabia que després
d’aquella pesadilla vendria l’hora somniada de la Llibertat.
Les tropes teutones eixiren de la ciutat on mos trobavem aquell mes
d’agost del 1944, disciplinadament i els seus canons apuntant constantment cap
a les finestres i als balcons per fer volar l’edifici del primer franc tirador
que s’atrevis a fer qualsevol imprudència. Gràcies a Déu tothom se’n guardà prou
de fer cap bestiesa d’aquesta mena. La nit del dimarts 29 d’agost al dimecres
30 d’agost de 1944 a la ciutat de Reims. Tampoc els alemanys compliren l’ordre
que tenien de fer saltar l’edifici principi de Correus. Telegrafia i Telefonia
situat ell més o manco a quart d’hora, vint minuts de ca nostra. Els dos pobres
soldats encarregats de posar en pràctica la diabòlica ordre d’encendre la metxa
tenguéren el seny i el coratge de no acatar-la. Conten que ambdos estaven
preparant l’encenador o els mistos. I un hauria dit a l’altre: “Si t’atreveixes
encendre la metxa, te mat” i l’altre li hauria contestat: “Si tu t’atreveixes a
encendre la metxa també te mat”. Aixi
que s’amagaren fins que arribaren els americans a qui s’èntregaren en qualitat
de presoners i explicaren la seva situació i el que havia passat. Com és lógic
se’ls guardaria alguna consideració per aquest gest humanitari a favor del dret
a la vida,
Reims ciutat principal de la regió de la Xampanya i del departament del
Marne fou alliberada de l’ocupació politico militar dels nazis alemanys la
matinada del dimecres 30 d’agost. En 1944, el 30 d’agost era la festa de Santa
Rosa de Lima. Ma mare que nomia Rosa celebrava la seva onomàstica.
Indescriptible fou l’entusiasme del rebement de la població civil als
llibertadors. Tothom treia banderes tricolors, la Bandera de la França, a la
seva finestra o al seu balcó, Record que la meva mare en tregué una que teniem
amagada i la me donà perquè jo mateix, un nin d’apenes quatre anys, la penjàs
al balcó del nostre dormitori.Tothom cantava a rompre. Un i altra volta sentieu
allò de: “Allons enfants de la Patrie,le jour de gloire est arrivé…..” La Marsellesa. L’himne de França amb la seva
lletra era tocada i cantada de bell nou.
Aquest entusiasme. Aquest deliri era de sobres justificat. Hi és que
qualsevol país civilitzat com el de França que ha viscut quatre anys encadenat
– mitjançant una administració doméstica i presonera - sota una bota totalitaria i estrangera ,quan
recobra per fi la llum de la Dignitat es compren que rebenti de joia.
Diuen alguns que els membres de la Wermacht estacionats en
territori francès per regla general
observaren durant els quatre anys d’ ocupació nazi un comportament més o manco
correcte amb la població civil i que els
vertaders botxins van ésser els Waffen SS i la malanada GESTAPO. Aquest és ell
un fet que cal reconeixer d’alguna manera i que no’ls eximeix del delicte de complicitat amb un
govern i un règim politic imperialista
totalitari ;d’una maldat malaltissa i morbosa per una ideologia pervertida.
Al marxar-se, al fugir . els alemanys engigats per l’heroica resistència
d’una França que no acalava el cap i perseguiits pels exèrcits nordamericans i
anglesos, estava present en l’esperit de tots els cinq cents “maquisards”
- entre els quals hi havia un mallorqui
de Campanet, nascut però a Sóller. Nomenat GABRIEL REYNËS - exterminats a les
planes de Les Glières del mes de febrer al mes de març de 1944 per un exèrcit
de dotze mil homes.
Ningú podía oblidar l’entrega feta el
noviembre de1942, per un govern “
francés” que bravatjava de sentiments cristians , de deu mils jueus de
nacionalitat estrangera, domiciliats en territori francés que els nazis els
alemanys es cuidaren d’emmanar-se
als camps d’extermini de l’EST. I sobretot cap francés amb dos dit de
seny al front perdonava el vergonyós assassinat d’Oradour sur Glane on dintre
l’interior d’una petita església fou masacrat i cremat tot un poblet el10 de juliol
de 1944. Se’ls havia tancat allà perquè no volien traïr ni delatar.
Per regla general les tropes aliades que
el dimecres 30 d’agost de 1944 entraren a Reims - la ciutat on nosaltres
habitaven- eren nordamericanes.
El General Eisenhower hi establi el seu
quarter general per la qual cosa el 7 de maig seguent s’hi signaría una primera
capitulació alemana, ratificada l’endemà
a Moscou i que és la data oficial del Final de la Segona Guerra Mundial a Europa i de la Victòria dels
aliats.
No eren encara les set de la matinada
d’aquell 30 d’agost esmentat quan passà davant el nostre magatzem el primer
soldat del País de l’Oncle Sam. Posada
sota control militar nordamericà els habitants de Reims sortiren a finestres i balcons cantant cançons i himnes patriotics sobretot
“La Marsellesa” i enlairant la bandera
francesa.
Record que els meus pares me despartaren
i que mu mare va treure una bandera francesa
que tenia amagada i la me donà perquè jo -nascut a Gueux Marne Xampanya França - el 14 de
noviembre de 1939 la posàs al mástil del balcó de ca nostra numero 32 del
carrer Cérés de Reims tal com crec haver
dit abans.
I els habitants de Reims també assaltaren
els tanks i cars de combat uns per poder obsequiar als ALLIBERADORS. ( Mu mare
me donà una botella de xampanya perquè
la remetés a un soldat enfilat damunt un tank). Altres simplement volien lluir
el tipo sobre aquells enginys bèlics.
Record a un veínat nostre que regentava
una mercería. I a qui mai de la vida havien molestat els alemanys i que passava
ses hores d’oci pegant tirs d’escopèta, amb sa muller de la que pregonava es
volia divorciar, als sotans o assistint a les bauxes que, dia sí dia no, feien
uns jovenets burguesos que habitaven a un tercer pis de l’immoble que
compartiem, Record molt bé aquest personatge alt i prim, cognomenat Dolla
exhibint-se damunt un tank nordamericà com un gran resistent. No cal repetir
els comentaris que feia la gent del barri que de veritat coneixia Monsieur
Dolla. Un resistent? Sí. “ Resistant oui mais de la dernière heure” ( Resistent
sí, però de la darrera hora).
Ara el que mai oblidaré d’aquell 30
d’agost de 1944, és la caiguda que férem tant mu mare com jo davant l’edifici
de la Cambra de Comerç ja a punt d’arribar a casa.
Resulta que un avió alemany hauria estat
sobrevolant la ciutat i un agent de la policía municipal uniformat hauria donat
l’avis de: Garez-vous (Amagau-vos). Ma mare - a qui jo havia acompanyat a la
Catedral on s’havia cantat un solemne Magnificat presidit per uns dels vicaris
generals de l’arquebisbat mentre les campanes de totes les esglésies repicaven
de joia i glòria i haviem assistit devotament a missa – m’agafà de pressa en
braços i posant-se a correr, tengué la mala sort de caure de grapes i jo amb
ella damunt l’empedrat de la vora-via. D’aquell dia ençà, d’aquella caiguda
circunstancial en quedaría marcat per sempre. Els meus pares me deien que fins
aquell moment havia sigut un al.lot que no tenia por de pujar i baixar escales
o d’atrevessar una banda i altra del carrer. Després de la caiguda aquesta ja
no va ser igual. Quan havia d’atrevessar una vora via de carrer encara la
distancia fos ella curta necessitava em donassin la mà.
Arribats a casa mon pare que havia anat a
fer una volta per la ciutat ( ja que tots els botiguers havien acordat ipso facto
tancar llurs establiments per celebrar la Festa de l’Alliberació) i on havia
presenciat ,per la céntrica Place d’Erlon, la macabra diversió de tallar els
cabells a zero a dones que s’havien passejades amistosament amb soldats i
oficials alemanys. I a les que després d’haver-les, pistola o revolver a ses
celles, tallat els cabells, les pintaven una swastica perquè tothom vés i sabés
qui eren elles. Unes males dones. Unes franceses traïdores a la seva patria.
Mon pare mos contà haver-se topat amb una desconeguda un tant exaltadeta que
l’hauria escomés a crits amb uns: “ Sí, sí, sí !!! Vós, l’espanyol ereu ben
amic dels alemanys “. Figurau-vos si mon pare i mu mare quan els alemanys
ocupaven la ciutat haguessen tengut l’ocurrència de prohibir l’entrada del
magatzem a un soldat o oficial del Tercer Reich el que hauria passat. Directe
directe cap a la Gestapo de la Rue Jeanne d’Arc i molt possiblement cap a un
camp de concentració. Prou ensurt ja tengueren amb l’afer de dues ampolles
buides de xampanya per una de plena, per de “valents”. Mon pare que era un home
més aviat timid però no beneit, feu com qui no sentí aquella mala pecòrra de
provocadera baratera i a poc a poc, dissimuladament sorti de la trampa on havia
anat aficar-se i cametes me valguen poc a poc cap a casa s’ha dit.
L’endemà tornarien a obrir com cada dia
el magatzem. Aprendriem la sobtada mort a la Comissaria de Policia de l’Avenue
de Laon, del cosi Salvador Sastre. Un cosi de mu mare qui ell tenia una
botigueta de queviures prop de les cases de la vila – Rue de Tambour – No era
cap amic dels alemanys. Si entrava un al seu magatzem, el servia com a
qualsevol client i punt. Tampoc era cap fatxa, Fins i tot a Mallorca hi tenia
un germà que era republicà i d’esquerres i al qual, durant la guerra civil
espanyola, havien detingut un 30 d’agost de 1937 mentre s’afeitava. Salvador
Sastre fou detingut per membres de les Forces Franceses d’Interior vestits de
civil amb un braçal i acompanyats d’un agent de policía, el 30 d’agost de 1944
mentre s’afeitava per després mudar-se i anar fer una volta per celebrar la
Festa de l’ Alliberació. Uns veînats l’havien denunciat i acusat d’ “ afameur”
o sigui de negar la venda d’aliments fruita o llegums a alguns clients. Conduit
a la comissaria que he indicat abans on hi mori d’un atac de cor repenti. Tenia
cinquanta-sis anys. Era fadri i vivía sols amb compañía de la vidua d’oncle
seu, qui també ho era de mu mare, i de qui havia heretat l’explotació del
negoci. Pocs diez després i a començament de setembre seria enterrat al
Cementeri de l’Est - de l’Avenue Jean Jaurés – dintre la tomba que el seu oncle
i predecessor comercial havia llogat a perpetuitat per ell i la seva esposa.
Encara record perfectament les exèquies del cosi Salvador Sastre. La capella
mortuòria instalada al magatzem de Rue de Tambour. La familia reunida a la
saleta menjador. La tia Blanca, cunyada dels meus avis materns tota endolada de
cap a peus amb un capell i un vel negra que li tapava sa cara. El mestre de
ceremonia de la Funeraria Galichet qui a l’hora de l’arribada dels capellans i
escolanets per l’aixecament del cadáver i conducció seva a la Catedral es
presentà majestuosament i ens saludà amb un: “ Madame et messieurs-dames, je
vous donne la main du coeur” ( Senyora i senyors i senyores, vos donc sa mà des
cor) Durant molt temps a mon pare li va quedar ben gravada aquella mena de
salutació que mai abans havia sentit ni crec tampoc després la tornàs sentir.
Dintre un carruatge tirat per dos cavalls i manat per un conductor que portava
un capell estil Napoléo Bonapart, la despulla de Salvador Sastre fou
traslladada primer a la Catedral i després del condol dels assistents al
cementeri. A aquest darrer no hi vaig anar. Unes al.lotes no sé si parentes de
la tia Blanca o potser nétes del seu difunt marit Antoni Alberti Escales
1873-1923 m’agafaren per compta seva i me duguéren a passejar per un jardi
public. No els he tornades a veure més. Ignoro si venguéren a les exèquies de
Salvador totes sóles ja tendrien dinou o vint anys o acompanyades dels seus
pares. Potser que fou la darrera vegada que mu mare va veure al seu cosi Tony
Alberti fill d’un primer matrimoni del seu padri de fonts enregistrat tal com
he escrit el seu nom de bateig al Registre Civil que era profesor d’esgrima i
que habitava prop de Paris.
A la missa funeral de la Catedral s’hi
que hi vaig esser present. Se celebrà abaix del cor de l’altar major. Oficià la
liturgia de la missa de difunts amb el cantic del Die irae die illa un vicari
de la parroquia catedralicia de Notre Dame. L’absolta amb aigua beneida i
encens després de l’oració “· No entreu Senyor en Judici” la donaría Monsenyor
Gayet canonge titolar del capitol i rector de la parroquia de Notre Dame de
Reims.
I com ja ha dit el magatzem de Rue Cerés
es va tornar obrir l’endemà de la Festa del 30 d’agost de 1944. Damunt el
taulell prop de la Caixa i bascules els meus pares hi tenien una fotografía del
Mariscal Pétain. Mai amagaren la seva simpatía per l’heroi de Verdun de la
primera guerra mundial i l’home del més que desijat armistici de 1940. Uns
clients amics i ben intencionats aconsellaren a mu mare posar una fotografía
del General De Gaulle en el lloc on hi tenia la del Mariscal Pétain.
Respectuosa com era ella els va dir: “Jo no barat de camisa.Posaré una foto
d’en De Gaulle davora la d’en Pétain”. Retirà com era de suposà la fotografía
del cap d’estat destituit per les noves autoritats establertes i no la remplaçà
per cap altre personatge politic o històric.
Al maig de l’any seguent acabaría com
tothom sap,aquella segona guerra mundial, amb la desfeta i rendició de
l’Alemanya nazi. El dia 7 mateix a Reims, on el General Eisenhower comandant
suprem de les Forces Aliades hi tenia establert el seu quarter general es firmà
un primer document de capitulació sens condicions, el qual l’endemà seria
substituit per un altre signat a Berlin davant l’Alt Comandant soviètic.
Al reanudar-se amb normalitat el curs
escolar aniria a “L’Ecole Maternelle de Saint André” ( Parvulari de Sant
Andreu) situat al carrer “ Rue Saint André” que havia sigut rebatajada amb el
nom del resistent comunista Raymond Guyot on vaig tenir per Mestres a dues
joves puericultores. Primer a Mademoiselle Maria Peribañez filla d’un espanyol
ja difunt que havia casat amb una francesa de socarel y a Solange. Després ja
en 1946 quan els meus pares per raons de salut d’ell havien traspassat el gran
magatzem de “ la Rue Cerés” i passat a regentat amb la nova ensenya de: “ A la Corne de l’Abondancia” ( Al corn de
l’Abundancia) la petita botiga de “Rue de Tambour” que havia sigut del cosi
Salvador Sastre ja esmentat abans, aniria a l’escola primaria del Col.legi dels
Frares de les Escoles Cristianes de la Rue de Contray. El mateix primer
col.legi o escola que el fundador de la tal Congregació - Sant Joan Baptista de
la Salle qui ell era nadiu de Reims – havia obert i on també hi anaven dos
cosins meus.
De la nostra estada “ Rue de Tambour”
record entre altres coses un gran camió que Salvador Sastre tenia aparcat en un
“hangar” situat davora el patio trasero, el balcó d’un veïnat i client
cognomenat Baudry que donava damunt aquest mateix pati i per on mitjançant un
paner i una corda li procuraven els fruits i els llegums que mos havia comprat.
Però sobretot record a més del dia que es va intronitzar una imatge del Sagrat
Cor de Jesus i que vengué a beneïr-la “ l’Abbé Touzet” vicari coadjutor de la
Parroquia de la Catedral, un dinar o sopar amb la familia del germà de mu mare
al complet per celebrar de la guerra i que durant el seu curs el Bon Jesus i la
seva Mare Santisima la Verge de Lourdes i de Lluc mos havien protegit. Crec que
fou l’unica vegada que a ca nostra allà on jo vivía amb mon pare i mu mare hi
he vist asseguts a taula amb noltros, el meu oncle, la seva esposa la meva tia,
les meves cinc cosines i els meus dos cosins de part de mare. I encara no
voldria anar errat que hi hagués alguna absència de la meva tia cosa prou
frequenta en altres circunstancies posteriors. Per Nadal o per Pasqua a ca
l’oncle o quan alguns dels seus infants havia fet la Comunió solemne sí que
érem tots i totes. Els nou de ca l’oncle i els tres de ca nostra. A ca nostra
per ocasions semblant o quan per la Pentecosta del 1951 me tocà fer la Comunió
solemne a l’Església Parroquial de Sant Tomàs: Mai. Venia l’oncle i alguns
infants seus però no tots i quasi mai la tia.
I del meus pas per l’Ecole del “20 de la
rue de Contray” amb el seu gran rellotge enmig del pati de jocs , convidant a
la puntualitat més estricta i severa.Que puc dir-vos apart de que ja aleshores
s’hi impartien estudis primaris i superior? El Frère Emili vice superior del
tal Col.legi havia sigut client nostre “Rue Cerés”. Mon pare de jove a Mallorca
havia frequentat al Convent de Sóller el Col.legi que els Frares del Bavarai
havien posat en marxa en 1904 a rel dels entrebancs que a França posava a la
Religió i a les institucions i escoles de caire confessió, principalment de
confessió religiosa, el govern de l’anticlerical Monsieur Emili Combes. Havia
sigut al Convent de Sóller que gràcies als Frares del Bavarai – els Frares de
les Escoles Cristianes – mon pare havia aprés a parlar o xerrar i a escriure en
francés. Fins i tot, ell me contava que era obligatori a un dels dos “ recreos”
que’s feien durant el dia, a un, els alumnes, havien de xerrar espanyol i a
l’altre, el francés. Una forma curiosa, exagerada també però drástica i
efectiva perquè a una época com aquella en que s’emigrava més cap a l’estranger
que no els estrangers imigrassen cap aquí, d’aprendre a xerrar un segon idioma,
qui en realitat pels mallorquins de parla nadiva – catalans de Mallorca – venia
a ésser el seu tercer idioma després del mallorqui de casa i del castellà de
les Escoles publiques i no publiques i de les casernes o quarters on a Ciutat (
a Palma) s’anava a fer l’instrucció militar i a jurà bandera com a soldat que
era d’Espanya i estava “dins un corral com deia la cançò menjant faves i
garoves potjor que un animal”. Però els meus records de poques setmanes passats
Rue de Contray foren més aviat agridolços per dir del tota gris.
A l’escola de la Rue de Contray – una de
les que més renom tenien per cert a Reims entre les de carácter privat,
nomenades a França, Lliures, no crec que hi passàs un mes, ni tan sols dues
setmanes. En aquell temps de post guerra i de patrioteria baratera abans que
fossis un bon estudiant – això també volien que ho fossis i tu exigien- volien
que fossis sobretot “dégourdit”i “l’élève
Estadés – Jean Estadés” (l’alumne Estades- Joan Estades) Se te tractava sempre
de vous (vos) i pel teu cognom o llinatge) no era “ dégourdit”. O sigui no era
dixondit per entendre-nos. Això de jugar i de que jugar consistis en correr,
pegar sempentes i cops de peus i de punys jo no ho entenia ni ho podía
entendre. L’hora del recreo era una autentica purga per n’Estades qui es quedaba
totsol arrambat a una pared esperant que tocàs la campaneta per tornar entrar
dintre l’aula amb els seus altres companys. Tot això era també la consequència
de que a casa fos fill únic i que tant mon pare com mu mare fossen d’una certa edat.
Fins i tot hi ha qui arribar a dir-me que la meva mare era en realitat la meva
padrina gran i que els meus pares havien morts victimes d’alguns bombardeig
durant la guerra. O pitjor encara, que jo era un nin adoptat. Evidentment els
meus pares que tenien un petit magatzem “rue de Tambour” i abans havien tengut
altre de més gran “rue Cerés” eren els meus pares biològics. El doctor Guibert
o el seu sogre qui també era metge tocoleg havien assistit a Madame Estadés ( a
França les dones agafen el cognom del seu marit quan se casen) havia donat a
llum, el 14 de noviembre de 1939, al seu fill Jean. Jean Antoine per més precisió. Aixi
que”d’enfant adopté” (nin adoptat) “rien
de rien”.
Ara vos tenc a contar i contaré una
anécdota que succeIr allà a L’Escole de
Sant Joan Baptiste de la Salle rue de Contray. Més que una anécdota es
tracta d’un incident. Un incident que vaig tenir un tal Monsieur Mouchet.
Tothom el nomenava Monsieur, o sigui Senyor, perquè, el tal Mouchet, que
tendría un vintena d’anys, potser més i potser no tants, no era cap frare. No
havia fet cap vot religiós i si en pensava fer ho ignor del tot.
Monsieur Mouchet era un simple seglar que
vigilava l’aula quan el mestre que era ella un frare s’absentava o es jugava al
pati. I a vegades també remplaçava el mestre.
Monsieur Mouchet m’havia prés de broca.
Tenia la mania dels “crochés- pieds” (travetes) quan t’havies de posar en fila
per entrar a l’aula.
L’homo disfrutava fora mida en posar-te
travetes entre les tevés cames o els teus peus perquè, tu, caiguesses de
grapes. Això divertia molt a Monsieur Mouchet qui a més animava a que tu o
altres alumnes quan jugaveu al pati a fer-vos travetes els uns als altres.
Un dia doncs que, Monsieur Mouchet, feia
de mestre me crida a la pizarra per demar-me li expliqués la lliçò que havia
d’aprendre i saber aquell dia. Si era una lliçò de gramática o de matemàtiques
no m’enrecord. D’Histoire de France (Història de França) segur que no ho era.
Tampoc me record si l’havia apresa. El que si era segur, és que no la sabia.
Comença el Mouchet a fer-me preguntes. Estadés……? Jo quasi tremolant, calladet,
mig espantat sense atrevir-me la meva boca. I ell, Mouchet enfadat i histèric,
insistint en que li donàs una resposta. Estadés, mais voyons… ( Meam, Estades)
Res, jo igual o fins i tot pitjor i a
punt de reventar en plors; quan, de cop i volta, no sé quina mosca li picà, a
Monsieur Mouchet,per dir-me tot furiós: “ Mais Estadés répondez quelque chose
ou répondez: Zute” (Estades contesteu quelcom o contesteu: Zute). Zut és un
anglicisme que en francés és sinonim de merda i deriva de l’ anglés “shit”;
però jo aleshores no sabia que volia dir aquesta paraula. A ca nostra, ni en
mallorqui i tampoc en francés, de boca de mon pare i mu mare mai l’havia
sentida emprar. Posat entre espasa i pared vaig tenir el mal moment, la mala
hora de respondre: “ Eh bien Zute” (Doncs Zut). La reacció de Monsieur va ser
rápida i contundent. Me fot una mansiula de pare senyor meu en plena cara. Vaig
rebentar en plors i me vaig compixar. Als meus pares aquesta forma d’actuar
d’aquell home, d’aquell “surveillant” (vigilant) els indignà. Mu mare aniria al
Col-legi i expressaria la seva protesta. Segurament li deguéren retreure allò
de que no era ·dégourdit” ( dixondit) i que necessitava ésser dixondit. Rebriem
una carta ordenant el meu comiat per inadaptació. Deixaria aquell col-legi de
Rue de Contray. Devia ésser l’any 1946.
Posteriorment al curs seguent aniria a
l’Escola Saint André –de la Rue Raymond
Guyol – regentada també pels Frares de La Salle i durant l’estada de la qual,
el 22 de juliol de 1947 vaig reber el sagrament de la confirmació de mans de
Monsenyor Marmottin, arquebisbe metropolità de Reims, i fer la meva primera
comunió (communion privé) la nit de Nadal ( 25 de desembre) d’aquell mateix
any. Ambdues cerimonies efectuades a l’ “Eglise Parroissiale de Saint André” (
Església parroquial de Sant Andreu) Una de les esglésies mares de la ciutat de
Reims amb: La Cathédrale, Saint Jacques ( Sant Jaume) o la Basilique Saint Rémi
( la Bàsilica Sant Remigi).
I dir-vos que si a França, a les escoles
de l’Estat, a l’Escola laica per tant, no s’ensenyava, ni s’ensenya, a resar; a
l’ ”Ecole Libre” ( Escola lliure) per tant, quan aquestes eren confessionals,
si que es resava. Es deia una pregària al començar la classe i quan acabava. Generalment
solia ésser un “ Je vous salut Marie” (Déu vos salve Maria). A vegades un “Notre
Père” (Pare Nostre).
Quan feiem “ la prière” ( la pregària)
tant el mestre o la mestra com els alumnes ells estaven drets. També era costum
– una bona i deguda costum – era que quan ,el director de l’escola, un
inspector o una persona externa, capellà o seglar, entraven dintre la nostra
aula, tots els alumnes presents mos aixecavem amb senyal de cortesía i
respecte; i fins que se’ns manàs d’asseure, quedaven dempeus.
A finals de març de 1948 mon pare i mu
mare traspassaren el seu comerç de la Rue de Tambour a dos francesos cognomenat
l’un Odon Michel i l’altre Clément Piqué. Com que no teniem per anar estar, un
dels dos socis a qui havien venut el magatzem – el senyor Michel – els procurar
i sot llogar la meitat d’un pis o apartament que tenia no gaire lluny de la
zona on hi havia el “Tribunal de Justice” ( Tribunal de Justicia) i el
“Conservatoire de Musique” (Conservatori de Musica). Al numero 7 del carrer
nomenat “ Rue du Clou –dans- le- fer”- que traduiit literalment a la nostra
llengua seria el “carrer del clau, o del forat, dintre el ferro” i que abans s’hauria
nomenat “crou d’enfer” “ creu d’enfer” i fins i tot “ clou d’enfer” vam forats
i Claus de l’inferm – mos anarem a viure. Hi teniem dues peces. Una cuina
menjador i una altra habitació que servia de dormitori. Hi havia una tercera
habitació però aquesta, el Michel, l’havia sot llogada a una senyora major que
vivía i dormia amb el seu canet a qui tant li era dir-li “ mon chou-chou”
(estimadet meu) com amb males retranques. retreure-li que era “ un dégueulasse”
( un brut) quan segurament l’animalet li havia fet alguna necessitat.Era una
senyora a qui molestava molt sentir xerrar una llengua que no era la seva.
Al l’apartament s’hi entrava per dues
portes, una donava a la cambra d’aquesta senyora que’m semblava un poquet
estrafalaria i l’altra a la nostra cuina. Per tant estavem separats i cadascu
entrava a ca seva per la porta que li corresponia. El que passa era que la
pared que hi havia, entre la seva cambra i la nostra, era una pared mijanera
molt prima; per la qual cosa les converses i els comentaris se sentien de part
i altra.
Estant “Rue du Clou- dans- le- fer” vaig
anar a una escola que hi havia molt aprop de casa. Quan hi vaig a aquesta
escoleta de Mademoiselle Grégoire ( la
senyoreta Grégoire) possiblement fos quan tornàrem d’un viatge que férem a
Mallorca on vaig poder coneixer els padrins – les padrines ja eren elles mortes
– i la resta de la familia, oncles i ties meus o dels meus pares aixi com
cosins i cosines d’uns i altres.
Aquesta escola de “ Mademoiselle Grégoire”
ella no era ni de frares, capellans o monges. La senyoreta Grégoire,
generalment, a França, es coneix pel cognom o llinatge més que pel nom de pìla
– aixi que Grégoire ( Gregori o Gregoria en mallorqui) supos era el cognom –
era una fadrina d’una certa edat que ajudada d’una o dues al.lotes més i poquet
més joves que ella, regentava una petita escola de caire privat, unitaria, de
carácter no confesional i mixta a la vegada.
El que no fos confesional, que no s’hi
ensenyàs la doctrina cristiana no feia molta gràcia a la meva mare, Ara bé,
ella, també recordava que, a principis del segle xx anava, ella, escola a
Epernay, a una escola de nines pública que, per obra i gràcia del Ministre
d’Instrucció Jules Ferry, era laica. I en feia alabances de les Mestres i companyes
que hi tengué.
Tampoc li feia massa gràcia que hi
anassen nins i nines plegats (aleshores jo volia ser sacerdot); però “Chez
Mademoiselle Grégoire” (Ca la senyoreta Grégoire) s’hi donava una instrucció,
tant de lletres com de calcul, tranquila i de bona qualitat. La llastima era
que l’unica aula on tots estudiavem no reunia les condicions higièniques
volgudes i desijades, per la qual cosa fou obligada, la seva directora,
haver-la de tancar. Totes formes vos he dir com a mi no m’agradaven, ni m’agraden
les sempentes, a chez Mademoiselle Grégoire no m’hi sentía malament. Tot el
contrari, fins i tot crec que hi vaig millorar la meva caligrafia.
El 1949, els meus pares, de cinquanta-set
i cinquanta-dos anys rspectivament agafaren un magatzem prop de l’Església
Parroquial de Sant Tomàs que abans havia sigut una tenda de roba d’un jueu crec
que cognomenat Grosman. Al numero 7 del carrer nomenat “Rue Paul Vaillant
Couturier” mos anàrem a viure. Els meus pares hi tenguéren un petit magatzem
d’alimentació general titolat: “Alimentation Saint Thomas” fins que ho
traspassaren el 1952 per l’abril del 1953 marxà definitivament a Mallorca, la
nostra roqueta, on moririen respectivament, ell, en 1968 y,ella, en 1979. A mi
m’enviaren, primer, a una escola de la veîna parroquia de Saint Benoit (Sant
Benet) on hi anaven dos germans cognomenats Pérez que eren fills d’un espanyol
del que aleshores anomenavem, els mallorquins, es continent casat amb una
francesa. Al curs escolar seguent quan la nostra parroquia de Sant Tomàs n’obri
una a la “Rue Marie Clémence Fouriaux” hi vaig passà. Ambdues escoles – la de
“Saint Benoit” i la de “Saint Thomas” tant el director com els Mestres eren
seglars.
De quan estavem a “Rue du
clou-dans-le-fer” jo record que algunes vegades mu mare i jo anarem a visitar a
un tal Madame Henriot. Vivia al mateix carrer
on se trobava l’Escola de “Mdemoiselle Grégoire” i,quan me baptiaren a
Gueux, el dia de l’Immaculada Concepció de l’any 1959, havia reemplaçat la meva
padrina de fonts qui ella se trobava a Fornalutx. A Madame Henriot li encantava la tractàs de “
marraine” (padrina jove o de fonts). De quan el meu bateig, ma mare sempre
contaba que Madame Henriot deia: “ On dirait un petit prince” ( Dirien un
princep).
Madame Henriot vivía en companyia d’una
jove com a filla seva “adoptiva”. Ella durant la guerra se li havia mort un
fill ( aquest biològic) que havia format part del govern francés del temps
aquell. Ella era viuda i el seu marit epd era oficial de l’Exèrcit francés.
Jo record a una senyora major que vivía,
a un pis, amb una altra de més jove. Liliane crec que li deien, Prima, cabells
blancs am bulleres. La veig asseguda prop d’una tauleta amb les dues mans seves
embenades i prop d’ella aquella al.lota qui estava al seu servici. Alguna vegada
vaig veure una d’aquelles desembanades presentant l’aspecte d’haver estades
mutilades.
Recordant aquelles visites a “Chez Madame
Henriot” ( a Ca la senyora Henriot) i adonant-me de qui era ella i quines eren
les seves circunstancies he arribat a entendre una mica el carácter una mica
clandesti de les nostres visites.
També jo me record que per aquell mateix
intermedi haver fet visita a uns tals Monsieur et Madame Tissier, un matrimoni
de certa edat que tenien una germana fadrina amb un capellet amb ales que vivía
a les afores de Paris, admiradora del règim espanyol del General Franco i
clienta i amiga nostra que nomia Marie Thérèse. El seu germà, Monsieur Tissier,
era un pintor, bon pintor de certa nomenada a Reims. La seva dona era baixeta.
Ambdos eren adictes a la morfina. A mu mare de tant en quan li agradava anar a
veure les seves pintures o saber noves de la seva germana. Però res més.
Pintor de bodegons, retrats i algún
paisatge; almanco era el que jo creía, però per ser sincer vos tenc a ésser
franc. Tenc les meves dubtes. A Reims cercant cercant no he trobat cap pintor
cognomenat Tissier. Per contra, el segle xix hi havia un Jean Baptista Tissier
nascud a Paris i mort a Nice qui ell sí era pintor, Per cert l’estil de
pintures que feia el Jean Baptiste Tissier era bastamt semblant al que crec
recordar haver vist a ca’l senyor Tissier de Reims. Puc anar errat i confus
però podría donar-se el cas que aquella persona que coneguérem, quan era nin i
viviem a Reims fos un descendent de Jean Baptiste Tissier i que per raons de
precarietat o reversos de fortuna s’hagués convertit en el marchand de les
pintures del seu avantpassat. Fos el que
fos, Monsieur Tissier de Reims. era un personatge un poquet peculiar per no dir
estrafalari.
Record de quan temps després haver mort
Madame Tissier, la seguent anécdota.
Ma mare va a ca Monsieur Tissier. Puja al
pis, toca la campaneta i surt Monsieur Tissier qui – pensant trobar-se amb un
client o clienta d’alguna de les seves pintures - me fa, capell o boina en mà,
tota una gran reverència. I alçant seguidament els ulls, veu a mu mare i
s’adona que no és cap client o clienta que vé a comprar-li cap quadro sino
que’s tracta de Madame Estadés qui tenia un magatzem “Rue Cerés”; amb aire de
sorpresa i mica de disgust li amolla: “ Ah mais c’est vous encore” ( Però
encara sou vós). Crec que mu mare ho contà, a Mademoiselle Marie Thérese, un
dia que les dues se veren a Reims posteriorment o que potser li escrigué a
Paris.
Foto II- Solange Cotte una de les dues Mestres que vaig tenir a l'Ecole Maternelle (Parvulari). El nin que l'acompanya som jo.
Foto III- Magatxem de A l'Abondance Reims 24 Rue de Tambour., Començant per l'esquerra jo som el qui fa tres. El nin ros a la meva Esquerra és Jean Walter i el que està totalment a la dreta el su germà Michel Walter.
F
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada